Amb ocasió de l'Eurocopa de 2012 disputada a Polònia vaig proposar a l'empresa -que havia dit que per la crisi no enviaria ningú a Gdańsk a seguir a selecció espanyola- anar pel meu compte ja què tinc amics a eixa localitat del Bàltic polonés. Volaria via Girona per Ryanair, amb un gast mínim que estava disposat a assumir personalment. La resposta va ser no. Em van dir que no enviarien a ningú però sí que ho van fer. Que patrocinava una firma em van dir quan ja tot era públic. Però quan ho vaig proposar teòricament no anava ningú o això deien. Va faltar sinceritat i voluntat d'estalviar.
La cirera en el pastís va ser quan vaig comentar amb un dels caps perquè després de set anys continuava en una situació pràcticament de becari, que si havia alguna cosas que estava fent malament. El meu interlocutor em va trasmetre que, tot i que ell no pensava així, la sensació en l'empresa era que la societat valenciana no estava preparada per a vore una persona del meu origen en les seues pantalles. Que els valencians eren així.
No culpe a este cap, que va aclarir-me que això no era el que ell sentia, i segurament ell també tenia les seues prioritats. Però aquell dia vaig comprendre que la lluita per triomfar a Canal Nou estava perduda i que, segurament, si quallava l'ERO jo estaria en la malaurada llista. De fet, vaig ser un dels primers en ser 'afectat' (bonic eufemisme). Ningú va plorar per mi ja què, com és normal, es tractava d'un procediment massiu que va servir per a soterrar definitivament casos problemàtics com el meu.
La possibilitat de tornar una volta guanyat el judici per a com a mínim dir adéu de manera simbòlica pareix que tampoc no va convertir-se en realitat. La Generalitat preveu liquidar sense donar-nos temps ni a xafar l'altre costat de la tanca de Burjassot.
Sé que contar la meua història em costarà moltes crítiques i, previsiblement, cap ajuda de ningú per a reivindicar la meua situació. Tampoc no busque això a hores d'ara, quan és massa tard. Només ho faig per a deixar constància del que vaig viure i de l'orgull que sent d'haver arribat fins on em deixaren a RTVV tot i el meu origen equatorià, que sempre va ser un hàndicap encara que diguen que no.
Que si passaven coses a la planta d'Informatius? Tots ho sabem, però a mi mai no em va obligar a mentir per afavorir cap partit perquè no tenia marge per a aixó. Jo no vaig manipular. Assumisc la part de culpa dels errors col·lectius i la de les decisions equivocades que vaig poder prendre i passe pàgina. El món es gran i, una vegada finalitze el malson, començaré de zero una altra volta, previsiblement lluny d'Espanya. En part perquè estic cansat de tot, en part perquè pense que haver passat per Canal Nou es pot convertir una ombra massa gran en el currículum dels treballadors ara que no falten veus caïnites que, des d'altres mitjans, tiren la primera pedra damunt de la redacció de Burjassot. Però fonamentalment parle ara perquè vull tancar esta història deixant constància d'un equatorià que es va colar per 8 anys en un món que no era el seu. Per a perdre un partit primer cal estar allí per a disputar-lo i jo lluitaré fins l'últim moment, que serà quan el president Fabra tanque eixe canal. Una RTVV que, com a espectador, em va ensenyar el valencià i que, com a periodista, em va mostrar la crua realitat de la professió. Gràcies Canal Nou.
lunes, 11 de noviembre de 2013
El meu pas per Canal Nou (VI)
Amb l'amenaça de l'ERO damunt de nosaltres cada persona va reaccionar de manera distinta. A pesar de secundar les convocatòries de vaga si no era destinat als serveis mínims, vaig complir amb total responsabilitat el treball que m'havia sigut assignat. Treball amb ganes i ben fet, que una cosa no treu l'altra. A ningú l'agrada formar part de la llista d'un ERO i obviament vaig lluitar, amb treball, de no ser inclós allí.
Potser el més fàcil haguera estat fer el mínim i dedicar-me la resta del temps a llegir el diari i matar el temps parlant de la situació portes enfora. Després de set anys ja era massa tard per a tirar la tovallola perquè eren set anys de la meua vida invertits a RTVV intentant demostrar a tota la societat valenciana que tot i ser equatorià també podia ser igual de bon o millor professional que la gent d'ací. Vaig ser bon professional, però no em deixaren demostrar-lo a la societat. Des del 9.24 és molt complicat. L'aposta de la casa era per altres. Alguns d'ells sense el títol de periodista. Grans persones, però sense el títol. Un greuge clamorós.
Després d'una dècada quasi en el periodisme em queda la sensació què, si no tens amics, no vas a cap lloc en la professió. Els més simpàtics passaran damunt de tu encara que estiguen menys capacitats. I quan eres immigrant i arribes a l'últim a una societat, és difícil que pugues gaudir d'eixa xàrcia de relacions que tenen els que han nascut ací o provenen d'una família arrelada a València des de fa molt de temps. Obviament, la possibilitat de tindre un padrí en el meu cas no cal ni considerar-la.
Potser el més fàcil haguera estat fer el mínim i dedicar-me la resta del temps a llegir el diari i matar el temps parlant de la situació portes enfora. Després de set anys ja era massa tard per a tirar la tovallola perquè eren set anys de la meua vida invertits a RTVV intentant demostrar a tota la societat valenciana que tot i ser equatorià també podia ser igual de bon o millor professional que la gent d'ací. Vaig ser bon professional, però no em deixaren demostrar-lo a la societat. Des del 9.24 és molt complicat. L'aposta de la casa era per altres. Alguns d'ells sense el títol de periodista. Grans persones, però sense el títol. Un greuge clamorós.
Després d'una dècada quasi en el periodisme em queda la sensació què, si no tens amics, no vas a cap lloc en la professió. Els més simpàtics passaran damunt de tu encara que estiguen menys capacitats. I quan eres immigrant i arribes a l'últim a una societat, és difícil que pugues gaudir d'eixa xàrcia de relacions que tenen els que han nascut ací o provenen d'una família arrelada a València des de fa molt de temps. Obviament, la possibilitat de tindre un padrí en el meu cas no cal ni considerar-la.
El meu pas per Canal Nou (part V)
Després de un any i mig a Burjassot i tres anys a la Delegació de Castelló, el setembre de 2010 tornava finalment a la redacció d'Esports a València. Moltes coses havien canviat. Nous caps, companys que ja no hi estaven, fins i tot becaris que pensaven que jo també ho era. Tres anys en una redacció són una eternitat i em va tocar comprendre que tant de temps fora m'obligava a començar de nou.
En esta oportunitat vaig ser assignat al Canal 9.24, que començava les seues emissions. La meua responsabilitat era fer un nou bloc d'Esports de quatre minuts cada hora, actualitzant amb els esdeveniments d'última hora. Una faena que ningú o pocs volien fer, ja què representa quedar-te a la redacció sense fer eixides, 'speeches' o simplement tindre contacte amb els protagonistes i els companys d'altres mitjans de comunicació. És a dir, molta responsabilitat i poca visibilitat què, parlant en plata, és la que et permet aconseguir un altre treball quan te toca perdre el teu per les circumstàncies que siguen.
El fet que jo parlara també anglés, italià i un poc d'alemany tampoc no va ajudar-me en esta nova etapa i, en veritat, mai. En 8 anys els desplaçaments més llunyans que vaig fer van ser a Benicarló i, una vegada, a Barcelona per a un partit de futbol sala. Qui faria el 9.24 si jo no estava? Tindre una formació que m'ha costat esforç aconseguir no em servia per a ser de major utilitat a l'empresa. De fet, reivindicar que podia fer un treball diferent només em causava problemes per comentaris malintencionats d'altres companys. Misteris insondables de Canal Nou.
Estos anys van coincidir amb els rumors de l'ERO que finalment ens afectaria i amb la successió de vagues que van fer convocades i que, en conciència, vaig seguir quan no vaig ser destinat als serveis mínims. Un altre factor que va ser tingut en compte per a la meua inclusió? Potser.
En esta oportunitat vaig ser assignat al Canal 9.24, que començava les seues emissions. La meua responsabilitat era fer un nou bloc d'Esports de quatre minuts cada hora, actualitzant amb els esdeveniments d'última hora. Una faena que ningú o pocs volien fer, ja què representa quedar-te a la redacció sense fer eixides, 'speeches' o simplement tindre contacte amb els protagonistes i els companys d'altres mitjans de comunicació. És a dir, molta responsabilitat i poca visibilitat què, parlant en plata, és la que et permet aconseguir un altre treball quan te toca perdre el teu per les circumstàncies que siguen.
El fet que jo parlara també anglés, italià i un poc d'alemany tampoc no va ajudar-me en esta nova etapa i, en veritat, mai. En 8 anys els desplaçaments més llunyans que vaig fer van ser a Benicarló i, una vegada, a Barcelona per a un partit de futbol sala. Qui faria el 9.24 si jo no estava? Tindre una formació que m'ha costat esforç aconseguir no em servia per a ser de major utilitat a l'empresa. De fet, reivindicar que podia fer un treball diferent només em causava problemes per comentaris malintencionats d'altres companys. Misteris insondables de Canal Nou.
Estos anys van coincidir amb els rumors de l'ERO que finalment ens afectaria i amb la successió de vagues que van fer convocades i que, en conciència, vaig seguir quan no vaig ser destinat als serveis mínims. Un altre factor que va ser tingut en compte per a la meua inclusió? Potser.
El meu pas per Canal Nou (part IV)
La situació a Castelló s'havia fet insostenible per a mi. No trobava cap resposta ni a eixa delegació ni a Burjassot, on el cap que m'havia dit que m'enviava 'per uns mesos' a La Plana ja ni tan sols formava part de la redacció. Com a mínim una cosa havia canviat, i és que feia peces d'informatius i programes d'esports com xurros. Aixó sí que va ser una satisfacció per a mi i vist retrospectivament em permet qualificar la meua etapa a Castelló de productiva.
Però els problemes que patia a Castelló continuaven i, sense trobar respostes, no em va quedar més alternativa que demanar asesoria a un sindicat, en este cas UGT. Potser eixe haja sigut un altre motiu per a ser inclós finalment en l'ERO, però sense l'orientació que vaig rebre en aspectes tan bàsics com els meus drets laborals que estaven sent vulnerats per ignorància meua mai no haguera pogut revertir la situació. Ni tan sols sabia que ja tenia el dret de convertir-me en indefinit després d'encadenar quatre contractes en un temps reduït. Un dia em cridaren a Burjassot per a analitzar la meua situació i la meua militància sindical ja era de coneixement dels caps. Potser l'hagen vista com una traïció, no ho sé. Però en tot cas la meua situació no canviava i jo ja només volia tornar a Burjassot. Tres anys n'eren prou.
Paradoxalment, a la tan criticada primera planta ja havia arribat la notícia què jo volia tornar a València. De fet, el meu currículum resultava atractiu per a una dels caps d'aquell moment, a qui interessava molt repescar-me per a fer temes de ciència ja que a més de periodista sóc Llicenciat en Medicina. La resposta a Esports va ser contundent. No, perquè es indispensable per a nosaltres a Castelló. Indispensable o, millor dit, insubstituïble per a ser putejat. Ningú més ho soportaria i, de fet, ningú més ho va soportar. Aquell any 2010 va desaparéixer el programa dedicat als esports minoritaris i jo ja no era tan necessari a La Plana. Aixó va coincidir amb un canvi de caps a la redacció de Burjassot i finalment em va ser autoritzat tornar ja entrat el mes de setembre. Creu i ratlla.
Però els problemes que patia a Castelló continuaven i, sense trobar respostes, no em va quedar més alternativa que demanar asesoria a un sindicat, en este cas UGT. Potser eixe haja sigut un altre motiu per a ser inclós finalment en l'ERO, però sense l'orientació que vaig rebre en aspectes tan bàsics com els meus drets laborals que estaven sent vulnerats per ignorància meua mai no haguera pogut revertir la situació. Ni tan sols sabia que ja tenia el dret de convertir-me en indefinit després d'encadenar quatre contractes en un temps reduït. Un dia em cridaren a Burjassot per a analitzar la meua situació i la meua militància sindical ja era de coneixement dels caps. Potser l'hagen vista com una traïció, no ho sé. Però en tot cas la meua situació no canviava i jo ja només volia tornar a Burjassot. Tres anys n'eren prou.
Paradoxalment, a la tan criticada primera planta ja havia arribat la notícia què jo volia tornar a València. De fet, el meu currículum resultava atractiu per a una dels caps d'aquell moment, a qui interessava molt repescar-me per a fer temes de ciència ja que a més de periodista sóc Llicenciat en Medicina. La resposta a Esports va ser contundent. No, perquè es indispensable per a nosaltres a Castelló. Indispensable o, millor dit, insubstituïble per a ser putejat. Ningú més ho soportaria i, de fet, ningú més ho va soportar. Aquell any 2010 va desaparéixer el programa dedicat als esports minoritaris i jo ja no era tan necessari a La Plana. Aixó va coincidir amb un canvi de caps a la redacció de Burjassot i finalment em va ser autoritzat tornar ja entrat el mes de setembre. Creu i ratlla.
El meu pas per Canal Nou (part III)
En aquell estiu de 2007 el que menys pensava jo és que Canal Nou em repescaria. Després de un pas fugaç per Passa-la (que va fer la seua tercera i última temporada) i sense posar un off des de l'any passat vaig rebre la trucada de la tele el mes de novembre. L'estiu havia sigut llarg i mogut dins de la redacció amb canvi de caps i eixida de nombrosos companys. Per algun motiu, i malgrat la poca participació que m'havien deixat tindre, la casa tornava a apostar per mi.
En esta oportunitat, tot i que vaig ser convocat per al torn de cap de setmana, a última hora em destinaren a la Delegació de Castelló de Canal Nou. No havien renovat els contractes de dos dels quatre periodistes d'allí i sembla que un dels nou destinats va aconseguir quedar-se a Burjassot i em tocava fer marxa. M'ho explicaren de manera molt similar a la de fa un any. Havia sigut complicat contractar-me i no els quedava més alternativa que enviar-me per uns mesos a La Plana. Era això o res. Uns mesos que acabaren sent tres anys.
Jo el que volia era treballar. La cosa estava ja molt mal al carrer i encara volia triomfar allí a Canal Nou, poder reivindicar en certa forma al meu país d'origen, sempre assenyalat com a font de mà d'obra barata i poc qualificada. Pot sonar demagògic, però quan vius dia a dia en esta pell comences a donar molta importància a estes coses, a estes xicotetes victòries. Si vius tota la vida al mateix lloc és complicat que ho pugues entendre.
Anar a Castelló significava començar de nou, oblidar el poc que havia aconseguit demostrar a Burjassot. Amb la inseguritat pròpia de no haver posat un off en quasi un any i d'un accent estranger que sempre tindré tot i que pronuncie perfectament el valencià, em tocava convéncer de nou als de allà que jo era capaç de ser útil. I va ser dur, desgastador físic i mentalment, ja que viajar 75 quilòmetres d'anada i tornada cada dia es diu molt fàcilment. A més, com no podia tornar a València durant les 3 hores de descans (tenia jornada partida) en la pràctica em tocava treballar 10 hores diàries seguides. I el cap de setmana retransmissions de Segona Divisió o Futbol Sala que finalment no em pagarien mai. Sí, com ho conte, mai.
El periodisme és sacrificat? Sí, clar que ho és i per a mi este treball era un somni fet realitat. Però el cos té un límit i amb menys de 30 anys vaig començar a patir d'hipertensió, una malaltia que castiga molts membres de la meua família. Com a gos flac tot són puces vaig tindre a més el dubtós honor de ser el primer hospitalitzat a la província de Castelló per la grip A. Com què la Delegació està en front de l'Hospital Provincial vaig anar allí un diumenge que em tocava treballar i patia 40 de febre. No vaig vore la llum fins a 9 dies després. Alta immediata a 75 quilòmetres del meu domicili.
Haver estat de baixa va influir en la meua posterior inclusió en l'ERO? Mai ho sabré, ja que quan van comunicar-me per email que havia sigut afectat no tingueren (en veritat no ho van fer amb ningú) la cortesia de dir-me almenys el perquè.
Que si sabia el que passava a València amb els informatius? Clar que sí, però tenia que resoldre jo també el meu problema.
En esta oportunitat, tot i que vaig ser convocat per al torn de cap de setmana, a última hora em destinaren a la Delegació de Castelló de Canal Nou. No havien renovat els contractes de dos dels quatre periodistes d'allí i sembla que un dels nou destinats va aconseguir quedar-se a Burjassot i em tocava fer marxa. M'ho explicaren de manera molt similar a la de fa un any. Havia sigut complicat contractar-me i no els quedava més alternativa que enviar-me per uns mesos a La Plana. Era això o res. Uns mesos que acabaren sent tres anys.
Jo el que volia era treballar. La cosa estava ja molt mal al carrer i encara volia triomfar allí a Canal Nou, poder reivindicar en certa forma al meu país d'origen, sempre assenyalat com a font de mà d'obra barata i poc qualificada. Pot sonar demagògic, però quan vius dia a dia en esta pell comences a donar molta importància a estes coses, a estes xicotetes victòries. Si vius tota la vida al mateix lloc és complicat que ho pugues entendre.
Anar a Castelló significava començar de nou, oblidar el poc que havia aconseguit demostrar a Burjassot. Amb la inseguritat pròpia de no haver posat un off en quasi un any i d'un accent estranger que sempre tindré tot i que pronuncie perfectament el valencià, em tocava convéncer de nou als de allà que jo era capaç de ser útil. I va ser dur, desgastador físic i mentalment, ja que viajar 75 quilòmetres d'anada i tornada cada dia es diu molt fàcilment. A més, com no podia tornar a València durant les 3 hores de descans (tenia jornada partida) en la pràctica em tocava treballar 10 hores diàries seguides. I el cap de setmana retransmissions de Segona Divisió o Futbol Sala que finalment no em pagarien mai. Sí, com ho conte, mai.
El periodisme és sacrificat? Sí, clar que ho és i per a mi este treball era un somni fet realitat. Però el cos té un límit i amb menys de 30 anys vaig començar a patir d'hipertensió, una malaltia que castiga molts membres de la meua família. Com a gos flac tot són puces vaig tindre a més el dubtós honor de ser el primer hospitalitzat a la província de Castelló per la grip A. Com què la Delegació està en front de l'Hospital Provincial vaig anar allí un diumenge que em tocava treballar i patia 40 de febre. No vaig vore la llum fins a 9 dies després. Alta immediata a 75 quilòmetres del meu domicili.
Haver estat de baixa va influir en la meua posterior inclusió en l'ERO? Mai ho sabré, ja que quan van comunicar-me per email que havia sigut afectat no tingueren (en veritat no ho van fer amb ningú) la cortesia de dir-me almenys el perquè.
Que si sabia el que passava a València amb els informatius? Clar que sí, però tenia que resoldre jo també el meu problema.
El meu pas per Canal Nou (part II)
Primavera de 2006. Amb el títol ja de Llicenciat a la mà, el Superior de valencià, un postgrau fet al CEU i cursant el Master de Las Provincias vaig tindre novament la sort del meu costat. Arribava la Copa Louis Vuiton, prèvia de l'America's Cup, i Canal Nou tornava a necessitar personal o això pensaven els seus responsables. Vaig rebre l'oferta de fer un contracte per obra per a un programa relacionat amb la competició juntament amb dos periodistes més. Una es tractava d'una companya que havia perdut la plaça que ocupava substituïnt un cap que acabava de deixar el càrrec i tornava al seu lloc guanyat per oposició. L'altra contractada era germana de la secretària d'un periodista amb molt poder a RTVV.
Ja per aquell moment s'havia produït el primer cisma a la redacció d'Esports i teníem un nou cap, que va ser qui va oferir-me eixe primer contracte per obra que duraria cinc setmanes. En el programa de Vela duraria una setmana. Algú va donar l'ordre de traslladar-me al torn que ningú no volia fer, el de l'informatiu de mitjanit. Un canvi que per a mi va ser fonamental ja què va ser un master intensiu de com fer un informatiu a contrarellotge. Va arribar l'estiu i va acabar el contracte (que en veritat van ser dos contractes, ja que la casa els havia dividit en dos sense consultar-me). De nou al carrer.
Acabat l'estiu de 2006 em tocaren novament de Canal Nou per a ser part del programa Passa-la. En aquell moment va dir-me el cap que va cridar-me: "Julio, ha sido muy difícil para nosotros contar contigo otra vez". No va dir-me el motiu de les resistències que causava a la redacció i tampoc ho vaig preguntar. Senzillament vaig fer el mateix que l'any anterior. Mirar cap endavant, no fer cas i treballar amb més intensitat. En Passa-la feia 9 hores diàries de treball, cinc dies a la setmana. Obviament no tenia idea de temes com plusos, disponibilitat, hores extres i més. Jo el que volia era treballar. En veritat, en eixe moment i donades les circumstàncies no podia fer un altra cosa. Qui vindria a resoldre els meus problemes i no era jo mateix.
És possible que en eixe moment, sent la meua primera experiència en un programa tan complex com aquell, jo treballara a una velocitat menys que la resta. Però tampoc no era una situació greu, ja que les peces que em van ser encomanades van ser lliurades totes a temps. Si em tocava quedar-me més temps a la redacció ho feia amb gust. Tot i això, quasi des del primer moment vaig ser relegat ja que el programa va incorporar una companya més, becària però filla d'un periodista de llarga trajectòria a la casa. Molt bona persona, no tinc res contra ella, però va ser la meua sentència. En tornar de les vacances de Nadal vaig ser traslladat de nou als informatius de cap de setmana on no vaig posar un off en 5 mesos i mig. Això sí, els divendres em tocava minutar tots els bruts del Passa-la. Per això jo sí era part encara del programa.
Que si em queixe debades i tard? Potser. O no. Jo el que volia fer era treballar per a revertir la situació. Que si jo era conscient del què passava a la primera planta? Clar que ho era, com tots dins i fora de l'empresa. Però ja havia vist en els mitjans de comunicació per on havia passat abans en pràctiques que la veritat és secundària a l'interés de l'amo del diari. A mi, personalment, ningú em va obligar a anar en contra de la meua conciència. Simplement em putejaven i prou.
Ja per aquell moment s'havia produït el primer cisma a la redacció d'Esports i teníem un nou cap, que va ser qui va oferir-me eixe primer contracte per obra que duraria cinc setmanes. En el programa de Vela duraria una setmana. Algú va donar l'ordre de traslladar-me al torn que ningú no volia fer, el de l'informatiu de mitjanit. Un canvi que per a mi va ser fonamental ja què va ser un master intensiu de com fer un informatiu a contrarellotge. Va arribar l'estiu i va acabar el contracte (que en veritat van ser dos contractes, ja que la casa els havia dividit en dos sense consultar-me). De nou al carrer.
Acabat l'estiu de 2006 em tocaren novament de Canal Nou per a ser part del programa Passa-la. En aquell moment va dir-me el cap que va cridar-me: "Julio, ha sido muy difícil para nosotros contar contigo otra vez". No va dir-me el motiu de les resistències que causava a la redacció i tampoc ho vaig preguntar. Senzillament vaig fer el mateix que l'any anterior. Mirar cap endavant, no fer cas i treballar amb més intensitat. En Passa-la feia 9 hores diàries de treball, cinc dies a la setmana. Obviament no tenia idea de temes com plusos, disponibilitat, hores extres i més. Jo el que volia era treballar. En veritat, en eixe moment i donades les circumstàncies no podia fer un altra cosa. Qui vindria a resoldre els meus problemes i no era jo mateix.
És possible que en eixe moment, sent la meua primera experiència en un programa tan complex com aquell, jo treballara a una velocitat menys que la resta. Però tampoc no era una situació greu, ja que les peces que em van ser encomanades van ser lliurades totes a temps. Si em tocava quedar-me més temps a la redacció ho feia amb gust. Tot i això, quasi des del primer moment vaig ser relegat ja que el programa va incorporar una companya més, becària però filla d'un periodista de llarga trajectòria a la casa. Molt bona persona, no tinc res contra ella, però va ser la meua sentència. En tornar de les vacances de Nadal vaig ser traslladat de nou als informatius de cap de setmana on no vaig posar un off en 5 mesos i mig. Això sí, els divendres em tocava minutar tots els bruts del Passa-la. Per això jo sí era part encara del programa.
Que si em queixe debades i tard? Potser. O no. Jo el que volia fer era treballar per a revertir la situació. Que si jo era conscient del què passava a la primera planta? Clar que ho era, com tots dins i fora de l'empresa. Però ja havia vist en els mitjans de comunicació per on havia passat abans en pràctiques que la veritat és secundària a l'interés de l'amo del diari. A mi, personalment, ningú em va obligar a anar en contra de la meua conciència. Simplement em putejaven i prou.
El meu pas per Canal Nou (part I).
És indubtable que en les condicions actuals, amb l'empresa a punt de desaparéixer, em toque fer balanç del que han sigut per a mi estos 8 anys que he estat relacionat amb Televisió Valenciana. He de reconéixer que va ser una aposta arriscada la de intentar fer carrera en una empresa amb eixe perfil tan particular. Un perill que vaig assumir i no busque excuses per a justificar-me. Potser d'ací a uns anys, ja en fred, puga tindre clar si els esdeveniments actuals resulten beneficiosos o perjudicials per a la meua trajectòria professional.
Fer les meues primeres pràctiques d'estiu (2005) a Canal Nou va ser totalment accidental. Jo estava cursant encara el títol propi d'Expert Universitari en Periodisme Esportiu (de la UCH-CEU) quan un company va renunciar a les pràctiques que tenia assignades a la redacció d'Esports. Sembla que jo era l'únic que podia ser cridat en aquell moment i, com vaig acceptar l'oferiment de la meua universitat, vaig fer l'entrevista -en este cas, telefònica- amb el cap de secció Miquel Àngel Picornell. Per descomptat, en valencià, ja que tot i els dubtes que sempre va generar el meu origen equatorià jo per aquell moment ja parlava valencià. Com vaig explicar anteriorment, seguir els informatius i les retransmissions esportives de la que un dia seria la meua empresa va ser clau per a enganxar-me al nou idioma. El CEU només ens havia oferit dos assignatures (en primer i en quint) en la llengua autòctona.
Després d'eixes primeres pràctiques -en les que un editor fins i tot va dir-me que mai no posaria la meua veu a alguna peça ja que no sonava valencià- vaig eixir del país per un tema familiar i, estant a 10.000 quilòmetres, vaig ser cridat per Canal Nou per a renovar. En eixe segon període vaig ser assignat al torn de cap de setmana, on vaig ratificar la sensació que ja m'havia quedat de les primeres pràctiques. Jo generava resistència a mes d'un company i a més d'un editor. En eixe moment, en lloc de deixarme derrotar, vaig decidir anar fins al final, lluitar per a convéncer a tots que estava tan capacitat o més que un valencià d'origen per a treballar a Canal Nou.
Cada vegada que redactava un text, a banda de fer-lo revisar pels correctors com és obligatori, baixava a buscar als mateixos lingüistes per a recitar-lo i que m'indicaren com millorar la meua pronúncia, quan tocava una vocal oberta, quan calia diferenciar entre sorda i sonora. Així, pas a pas. Mai no podré agraïr del tot l'ajuda que vaig rebre dels correctors d'eixa primera planta. Jo no havia rebut formació en valencià, era pràcticament autodidacta i no tenia cap document que garantira que podia expresar-me en este idioma.
Arribava novembre i s'obria la convocatòria de la Conselleria per a obtindre el Mitjà de valencià. Vaig matricular-me en eixe nivell però, per si de cas, vaig fer-ho també de l'Elemental per a no quedar-me amb les mans buides si fallava. Ja el dia d'inscriure'm vaig apostar també per provar sort en el grau superior, a vore què tal.
Quan arribaren els resultats quina va ser la sorpresa. Eixe becari relegat, criticat, i sí, incòmode i discriminat va aprovar els tres nivells d'una tacada. Un fet que no va canviar prou el tracte que rebia d'alguns editors. Sempre seria l'últim dels becaris. Ells, o millor dit, elles, tan de la terreta però sense el Mitjà. Ja no parlem del Superior. Així acabarien les meues pràctiques i la meua relació amb Canal Nou. Almenys això pensava, però per a sorpresa meua el meu pas per Burjassot no acabaria aquell mes de febrer del 2006.
Fer les meues primeres pràctiques d'estiu (2005) a Canal Nou va ser totalment accidental. Jo estava cursant encara el títol propi d'Expert Universitari en Periodisme Esportiu (de la UCH-CEU) quan un company va renunciar a les pràctiques que tenia assignades a la redacció d'Esports. Sembla que jo era l'únic que podia ser cridat en aquell moment i, com vaig acceptar l'oferiment de la meua universitat, vaig fer l'entrevista -en este cas, telefònica- amb el cap de secció Miquel Àngel Picornell. Per descomptat, en valencià, ja que tot i els dubtes que sempre va generar el meu origen equatorià jo per aquell moment ja parlava valencià. Com vaig explicar anteriorment, seguir els informatius i les retransmissions esportives de la que un dia seria la meua empresa va ser clau per a enganxar-me al nou idioma. El CEU només ens havia oferit dos assignatures (en primer i en quint) en la llengua autòctona.
Després d'eixes primeres pràctiques -en les que un editor fins i tot va dir-me que mai no posaria la meua veu a alguna peça ja que no sonava valencià- vaig eixir del país per un tema familiar i, estant a 10.000 quilòmetres, vaig ser cridat per Canal Nou per a renovar. En eixe segon període vaig ser assignat al torn de cap de setmana, on vaig ratificar la sensació que ja m'havia quedat de les primeres pràctiques. Jo generava resistència a mes d'un company i a més d'un editor. En eixe moment, en lloc de deixarme derrotar, vaig decidir anar fins al final, lluitar per a convéncer a tots que estava tan capacitat o més que un valencià d'origen per a treballar a Canal Nou.
Cada vegada que redactava un text, a banda de fer-lo revisar pels correctors com és obligatori, baixava a buscar als mateixos lingüistes per a recitar-lo i que m'indicaren com millorar la meua pronúncia, quan tocava una vocal oberta, quan calia diferenciar entre sorda i sonora. Així, pas a pas. Mai no podré agraïr del tot l'ajuda que vaig rebre dels correctors d'eixa primera planta. Jo no havia rebut formació en valencià, era pràcticament autodidacta i no tenia cap document que garantira que podia expresar-me en este idioma.
Arribava novembre i s'obria la convocatòria de la Conselleria per a obtindre el Mitjà de valencià. Vaig matricular-me en eixe nivell però, per si de cas, vaig fer-ho també de l'Elemental per a no quedar-me amb les mans buides si fallava. Ja el dia d'inscriure'm vaig apostar també per provar sort en el grau superior, a vore què tal.
Quan arribaren els resultats quina va ser la sorpresa. Eixe becari relegat, criticat, i sí, incòmode i discriminat va aprovar els tres nivells d'una tacada. Un fet que no va canviar prou el tracte que rebia d'alguns editors. Sempre seria l'últim dels becaris. Ells, o millor dit, elles, tan de la terreta però sense el Mitjà. Ja no parlem del Superior. Així acabarien les meues pràctiques i la meua relació amb Canal Nou. Almenys això pensava, però per a sorpresa meua el meu pas per Burjassot no acabaria aquell mes de febrer del 2006.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)