Carta oberta al president de la Generalitat, Alberto Fabra

Guayaquil (Equador), novembre 10 de 2013.

Molt Honorable Alberto Fabra, president de la Generalitat Valenciana.

Els esdeveniments de domini públic al voltant de la seua decisió de tancar la Radiotelevisió Valenciana m'obliguen com a periodista, com a ciutadà i també com a valencià (perquè em sent valencià tot i haver nascut a l'Equador) a adreçar-me a vosté per a contar-li un cas particular com el meu. Un cas que en el fons no és tan particular com podrà comprendre si continua llegint-me en este idioma que hui afortunadament podem compartir.

Vaig establir-me a València el 2001 per a estudiar Periodisme tot i que al meu país natal, l'Equador, ja m'havia llicenciat en Medicina. Ser periodista era i és encara el meu somni. Encara com a estudiant de periodisme vaig superar dos períodes de pràctiques i una successió de contractes per obra (alguns de pocs dies de durada) per a convertir-me finalment en un redactor més dels Esports de Canal Nou l'any 2006, ja amb el títol a la mà. Tot i que l'empresa no aprofitava la meua formació complementària com a metge, treballar en els Esports era ja tot un repte.

Però com va ser possible que un equatorià treballara en la valencianíssima RTVV? Si hui vosté i jo ens comuniquem en este idioma (tinc el Superior de valencià des del 2005) és perquè les emissions d'eixe mitjà públic ara amenaçat van facilitar que nosaltres, el immigrants, els que veníem de fora i obviament no teníem a casa referents en valencià, poguerem adaptar-nos a poc a poc a una llengua que a l'altra vora de l'Atlàntic no es coneix. Per aquelles latituds el que es pensa és que 'a Espanya es parla espanyol' i a este pas costarà molt evitar que acabe sent aixina. Cada vegada són més els xiquets fills d'immigrants que comprenen i parlen el valencià gràcies a la programació infantil de RTVV o gràcies a les retransmissions esportives a què un dia em vaig enganxar per casualitat, molt abans de ni tan sols somiar amb treballar a Canal Nou.

Una ràdio i televisió públiques en valencià són la millor manera de fer que un idioma entre a hogars on, d'una altra manera, no s'utilitzaria. Sense un Canal Nou o una Ràdio Nou -amb les seues virtuts i defectes- mai no haguera sigut possible que un estudiant estranger d'una carrera com periodisme (on només teníem dos assignatures en valencià, ambdues optatives) poguera treballar en una redacció com la de RTVV durant quasi 8 anys. És a dir, integrar-se, com tantes vegades se'ns demana.

Senyor President, no ens lleve eixa eïna d'integració als que no tenim la sort d'haver aprés el valencià a casa o a l'escola. Un idioma és un patrimoni immaterial que nosaltres, com a part d'este poble encara que hàgem arribat després, també volem compartir i per això necessitem una radiotelevisió pública, en valencià i de qualitat.

Atentament,

Julio Vacacela

Un equatorià que va treballar 7 anys a RTVV.

Postdata: Senyor President, si ara estic escrivint esta carta des de tan lluny és perquè vaig ser un dels primers afectats per eixe ERO que vosté ha defés fins a les últimes conseqüències. Afectat tot i que complia els requisits que la mateixa empresa va plantejar per a no perdre el lloc de treball. No em va quedar més opció que anar-me'n del país ja que de feina per a periodistes no en queda a València. Encara no sé per quina raó vaig ser inclós en tan malaurada llista d'acomiadats. Un dia va dir-me un dels caps que 'la societat valenciana no està preparada per a vore algú del teu origen a la pantalla'. Mai no he volgut pensar que es tractara d'això encara que potser ja no ho sàpiga mai.