Amb l'amenaça de l'ERO damunt de nosaltres cada persona va reaccionar de manera distinta. A pesar de secundar les convocatòries de vaga si no era destinat als serveis mínims, vaig complir amb total responsabilitat el treball que m'havia sigut assignat. Treball amb ganes i ben fet, que una cosa no treu l'altra. A ningú l'agrada formar part de la llista d'un ERO i obviament vaig lluitar, amb treball, de no ser inclós allí.
Potser el més fàcil haguera estat fer el mínim i dedicar-me la resta del temps a llegir el diari i matar el temps parlant de la situació portes enfora. Després de set anys ja era massa tard per a tirar la tovallola perquè eren set anys de la meua vida invertits a RTVV intentant demostrar a tota la societat valenciana que tot i ser equatorià també podia ser igual de bon o millor professional que la gent d'ací. Vaig ser bon professional, però no em deixaren demostrar-lo a la societat. Des del 9.24 és molt complicat. L'aposta de la casa era per altres. Alguns d'ells sense el títol de periodista. Grans persones, però sense el títol. Un greuge clamorós.
Després d'una dècada quasi en el periodisme em queda la sensació què, si no tens amics, no vas a cap lloc en la professió. Els més simpàtics passaran damunt de tu encara que estiguen menys capacitats. I quan eres immigrant i arribes a l'últim a una societat, és difícil que pugues gaudir d'eixa xàrcia de relacions que tenen els que han nascut ací o provenen d'una família arrelada a València des de fa molt de temps. Obviament, la possibilitat de tindre un padrí en el meu cas no cal ni considerar-la.
No hay comentarios:
Publicar un comentario