Primavera de 2006. Amb el títol ja de Llicenciat a la mà, el Superior de valencià, un postgrau fet al CEU i cursant el Master de Las Provincias vaig tindre novament la sort del meu costat. Arribava la Copa Louis Vuiton, prèvia de l'America's Cup, i Canal Nou tornava a necessitar personal o això pensaven els seus responsables. Vaig rebre l'oferta de fer un contracte per obra per a un programa relacionat amb la competició juntament amb dos periodistes més. Una es tractava d'una companya que havia perdut la plaça que ocupava substituïnt un cap que acabava de deixar el càrrec i tornava al seu lloc guanyat per oposició. L'altra contractada era germana de la secretària d'un periodista amb molt poder a RTVV.
Ja per aquell moment s'havia produït el primer cisma a la redacció d'Esports i teníem un nou cap, que va ser qui va oferir-me eixe primer contracte per obra que duraria cinc setmanes. En el programa de Vela duraria una setmana. Algú va donar l'ordre de traslladar-me al torn que ningú no volia fer, el de l'informatiu de mitjanit. Un canvi que per a mi va ser fonamental ja què va ser un master intensiu de com fer un informatiu a contrarellotge. Va arribar l'estiu i va acabar el contracte (que en veritat van ser dos contractes, ja que la casa els havia dividit en dos sense consultar-me). De nou al carrer.
Acabat l'estiu de 2006 em tocaren novament de Canal Nou per a ser part del programa Passa-la. En aquell moment va dir-me el cap que va cridar-me: "Julio, ha sido muy difícil para nosotros contar contigo otra vez". No va dir-me el motiu de les resistències que causava a la redacció i tampoc ho vaig preguntar. Senzillament vaig fer el mateix que l'any anterior. Mirar cap endavant, no fer cas i treballar amb més intensitat. En Passa-la feia 9 hores diàries de treball, cinc dies a la setmana. Obviament no tenia idea de temes com plusos, disponibilitat, hores extres i més. Jo el que volia era treballar. En veritat, en eixe moment i donades les circumstàncies no podia fer un altra cosa. Qui vindria a resoldre els meus problemes i no era jo mateix.
És possible que en eixe moment, sent la meua primera experiència en un programa tan complex com aquell, jo treballara a una velocitat menys que la resta. Però tampoc no era una situació greu, ja que les peces que em van ser encomanades van ser lliurades totes a temps. Si em tocava quedar-me més temps a la redacció ho feia amb gust. Tot i això, quasi des del primer moment vaig ser relegat ja que el programa va incorporar una companya més, becària però filla d'un periodista de llarga trajectòria a la casa. Molt bona persona, no tinc res contra ella, però va ser la meua sentència. En tornar de les vacances de Nadal vaig ser traslladat de nou als informatius de cap de setmana on no vaig posar un off en 5 mesos i mig. Això sí, els divendres em tocava minutar tots els bruts del Passa-la. Per això jo sí era part encara del programa.
Que si em queixe debades i tard? Potser. O no. Jo el que volia fer era treballar per a revertir la situació. Que si jo era conscient del què passava a la primera planta? Clar que ho era, com tots dins i fora de l'empresa. Però ja havia vist en els mitjans de comunicació per on havia passat abans en pràctiques que la veritat és secundària a l'interés de l'amo del diari. A mi, personalment, ningú em va obligar a anar en contra de la meua conciència. Simplement em putejaven i prou.
No hay comentarios:
Publicar un comentario