En aquell estiu de 2007 el que menys pensava jo és que Canal Nou em repescaria. Després de un pas fugaç per Passa-la (que va fer la seua tercera i última temporada) i sense posar un off des de l'any passat vaig rebre la trucada de la tele el mes de novembre. L'estiu havia sigut llarg i mogut dins de la redacció amb canvi de caps i eixida de nombrosos companys. Per algun motiu, i malgrat la poca participació que m'havien deixat tindre, la casa tornava a apostar per mi.
En esta oportunitat, tot i que vaig ser convocat per al torn de cap de setmana, a última hora em destinaren a la Delegació de Castelló de Canal Nou. No havien renovat els contractes de dos dels quatre periodistes d'allí i sembla que un dels nou destinats va aconseguir quedar-se a Burjassot i em tocava fer marxa. M'ho explicaren de manera molt similar a la de fa un any. Havia sigut complicat contractar-me i no els quedava més alternativa que enviar-me per uns mesos a La Plana. Era això o res. Uns mesos que acabaren sent tres anys.
Jo el que volia era treballar. La cosa estava ja molt mal al carrer i encara volia triomfar allí a Canal Nou, poder reivindicar en certa forma al meu país d'origen, sempre assenyalat com a font de mà d'obra barata i poc qualificada. Pot sonar demagògic, però quan vius dia a dia en esta pell comences a donar molta importància a estes coses, a estes xicotetes victòries. Si vius tota la vida al mateix lloc és complicat que ho pugues entendre.
Anar a Castelló significava començar de nou, oblidar el poc que havia aconseguit demostrar a Burjassot. Amb la inseguritat pròpia de no haver posat un off en quasi un any i d'un accent estranger que sempre tindré tot i que pronuncie perfectament el valencià, em tocava convéncer de nou als de allà que jo era capaç de ser útil. I va ser dur, desgastador físic i mentalment, ja que viajar 75 quilòmetres d'anada i tornada cada dia es diu molt fàcilment. A més, com no podia tornar a València durant les 3 hores de descans (tenia jornada partida) en la pràctica em tocava treballar 10 hores diàries seguides. I el cap de setmana retransmissions de Segona Divisió o Futbol Sala que finalment no em pagarien mai. Sí, com ho conte, mai.
El periodisme és sacrificat? Sí, clar que ho és i per a mi este treball era un somni fet realitat. Però el cos té un límit i amb menys de 30 anys vaig començar a patir d'hipertensió, una malaltia que castiga molts membres de la meua família. Com a gos flac tot són puces vaig tindre a més el dubtós honor de ser el primer hospitalitzat a la província de Castelló per la grip A. Com què la Delegació està en front de l'Hospital Provincial vaig anar allí un diumenge que em tocava treballar i patia 40 de febre. No vaig vore la llum fins a 9 dies després. Alta immediata a 75 quilòmetres del meu domicili.
Haver estat de baixa va influir en la meua posterior inclusió en l'ERO? Mai ho sabré, ja que quan van comunicar-me per email que havia sigut afectat no tingueren (en veritat no ho van fer amb ningú) la cortesia de dir-me almenys el perquè.
Que si sabia el que passava a València amb els informatius? Clar que sí, però tenia que resoldre jo també el meu problema.
No hay comentarios:
Publicar un comentario