El meu pas per Canal Nou (part I).

És indubtable que en les condicions actuals, amb l'empresa a punt de desaparéixer, em toque fer balanç del que han sigut per a mi estos 8 anys que he estat relacionat amb Televisió Valenciana. He de reconéixer que va ser una aposta arriscada la de intentar fer carrera en una empresa amb eixe perfil tan particular. Un perill que vaig assumir i no busque excuses per a justificar-me. Potser d'ací a uns anys, ja en fred, puga tindre clar si els esdeveniments actuals resulten beneficiosos o perjudicials per a la meua trajectòria professional.

Fer les meues primeres pràctiques d'estiu (2005) a Canal Nou va ser totalment accidental. Jo estava cursant encara el títol propi d'Expert Universitari en Periodisme Esportiu (de la UCH-CEU) quan un company va renunciar a les pràctiques que tenia assignades a la redacció d'Esports. Sembla que jo era l'únic que podia ser cridat en aquell moment i, com vaig acceptar l'oferiment de la meua universitat, vaig fer l'entrevista -en este cas, telefònica- amb el cap de secció Miquel Àngel Picornell. Per descomptat, en valencià, ja que tot i els dubtes que sempre va generar el meu origen equatorià jo per aquell moment ja parlava valencià. Com vaig explicar anteriorment, seguir els informatius i les retransmissions esportives de la que un dia seria la meua empresa va ser clau per a enganxar-me al nou idioma. El CEU només ens havia oferit dos assignatures (en primer i en quint) en la llengua autòctona.

Després d'eixes primeres pràctiques -en les que un editor fins i tot va dir-me que mai no posaria la meua veu a alguna peça ja que no sonava valencià- vaig eixir del país per un tema familiar i, estant a 10.000 quilòmetres, vaig ser cridat per Canal Nou per a renovar. En eixe segon període vaig ser assignat al torn de cap de setmana, on vaig ratificar la sensació que ja m'havia quedat de les primeres pràctiques. Jo generava resistència a mes d'un company i a més d'un editor. En eixe moment, en lloc de deixarme derrotar, vaig decidir anar fins al final, lluitar per a convéncer a tots que estava tan capacitat o més que un valencià d'origen per a treballar a Canal Nou.

Cada vegada que redactava un text, a banda de fer-lo revisar pels correctors com és obligatori, baixava a buscar als mateixos lingüistes per a recitar-lo i que m'indicaren com millorar la meua pronúncia, quan tocava una vocal oberta, quan calia diferenciar entre sorda i sonora. Així, pas a pas. Mai no podré agraïr del tot l'ajuda que vaig rebre dels correctors d'eixa primera planta. Jo no havia rebut formació en valencià, era pràcticament autodidacta i no tenia cap document que garantira que podia expresar-me en este idioma.

Arribava novembre i s'obria la convocatòria de la Conselleria per a obtindre el Mitjà de valencià. Vaig matricular-me en eixe nivell però, per si de cas, vaig fer-ho també de l'Elemental per a no quedar-me amb les mans buides si fallava. Ja el dia d'inscriure'm vaig apostar també per provar sort en el grau superior, a vore què tal.

Quan arribaren els resultats quina va ser la sorpresa. Eixe becari relegat, criticat, i sí, incòmode i discriminat va aprovar els tres nivells d'una tacada. Un fet que no va canviar prou el tracte que rebia d'alguns editors. Sempre seria l'últim dels becaris. Ells, o millor dit, elles, tan de la terreta però sense el Mitjà. Ja no parlem del Superior. Així acabarien les meues pràctiques i la meua relació amb Canal Nou. Almenys això pensava, però per a sorpresa meua el meu pas per Burjassot no acabaria aquell mes de febrer del 2006.